Educació i Sobirania Digital

Molt feliç de poder fer part de aquesta edició del 4 Curs de Les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC), que aquest any abordarà el tema de l’educació i la sobirania digital des d’una perspectiva transversal i crítica.

Aquesta ha sigut una oportunitat única per a mí, perqué he pogut posar-me al servei de una comunitat que participa activament a la configuració dels espais i els discusos educatius. No és queda, pertant, en una situació de queixa i de rebuig del que és el “establishment” i la tradició. I no és casualitat que aquest enfocament sigui en catalá, i que passi en la ciutat de Barcelona.

Després d’aver treballat quatre anys en Catalunya, he après que aquest territori té un cor de lluita i de participació, de no-acceptació passiva, de transformació creativa de les regles socials. I això s’aplica especialment als aspectes de la digitalitat (avui esdevinguda postdigitalitat) que ens travessa. En aquest sentit, veig que en Catalunya, molts escenaris s’anticipen.
Per això, és un plaer immens poder ser aquí, en aquest panell de ponents i amb aquest grup d’educadors, construint junts l’espai educatiu.

La meva proposta

Des de l’aFFaC han preparat unes preguntes i m’han invitat a tractar de contestar-les durant meva sessió:

• Per què és necessari i urgent aplicar la sobirania digital als centres educatius?
• Quines empreses estan entrant a les aules i com ho estan fent?
• Quin interès tenen les grans corporacions en entrar a les aules i què en fan, d’aquestes dades?
• Per què és perillós que Google tingui les dades dels nostres fills i filles i les pugui utilitzar?
• Com ens podem protegir? (breu introducció per donar pas a la ponència següent)

Jo he proposat de tractar el tema de la seguent manera, conscient que les preguntes emplantejaven un repte quant als meus coneixements i la meva pròpia activitat de recerca.

En un període relativament curt, la mineria de dades digitals i la seva manipulació algorítmica per a diferents propòsits han esdevingut la norma. Més enllà de l’entusiasme inicial del solucionisme tecnològic vinculat a l’accés i ús d’una quantitat d’informació sense precedents a les dades, investigacions socials recents han assenyalat com les noves infraestructures tecnològiques segueixen responent lògiques capitalistes de dominació, vigilància i explotació on preval la inequitat. Exemples d’aquest concepte són la invisibilització o sobrerepresentació de la raça i el gènere en certes formes de visualització de dades, els efectes restrictius sobre la llibertat personal mitjançant el control del comportament i la quantificació del jo i el biaix algorítmic amb efectes racistes, excloents i opressius.
En aquest context, s’ha fet evident la cerca de noves formes de justícia social, ja que els contextos democratitzats requereixen nous rols i condicions de participació per desarticular les estructures d’injustícia que engendren. Hi ha diversos camins al que es pot indicar com a “justícia de dades”. I aquests camins van des de l’ofuscament de les dades personals o d’accions de contestació o dispersió de lògiques algorísmiques, de manera reactiva al problema; la revisió i contestació de les infraestructures digitals a través de les quals vivim, i finalment, l’activa participació en moviments per obrir les dades i usar-les pel bé comú i ciutadà, ja que també cal comprendre el potencial impacte de la datificació en el desenvolupament de la intel·ligència artificial per al bé de la humanitat.

Quina forma adquireix aquest problema a l’educació?
De moment, les respostes han estat més que res lligades a “formar i alfabetitzar en dades”, cosa que pot tenir com a resultat la lògica perversa de simplement desenvolupar habilitats de “data science” les quals no faran més que alimentar una elit d'”unicorns” que treballaran per a les grans corporacions tech en el desenvolupament de algorismes i mineria de dades.
Tot i això, la discussió ha evolucionat cap a pensar que “una altra alfabetització és possible”. I aquesta té a veure amb comprendre críticament les infraestructures digitals que habitem, els mecanismes, les maneres d’exercir poder i el seu impacte a nivell comportamental, psicològic i social.
Per comprendre millor aquestes idees, analitzarem el cas Google, atesa una rellevància molt important per a la vida dels centres educatius.
A partir d’això, i com a enfocament orientat a l’acció, també és important comprendre que l’educació no opera de manera independent, sinó a través d’una co-intencionalitat tecnològica i política, que pren forma al voltant de l’ús de programari lliure i de codi obert. I en matèria de competències, això també implica una mirada complexa de l’alfabetització en dades a centres educatius, que va des dels aspectes tecnològics als ètics, socials i polítics.

Aquí va la meva presentació!

Espero que passem un bon moment i que aconseguim un intercanvi d’idees constructiu i fructífer!